Vinc de comprar cerveses per a la final de copa d'esta nit. He baixat a les russes i en vinc ben carregat. M'ha fet gràcia una cosa, que ja tenia oblidada, per interioritzada i, per tant, assimilada, és a dir, que ja no me n'adonava: el meu ascensor.
És un paradigma de la imbecilitat humana (este és el típic tema de la pàgina de Javier Marías en l'última pàgina de "El País Semanal") i de la redundància innecessària: per què, quan hi entre, una veu pregravada em diu "cerrando puertas", per què, quan puge des de la planta baixa al 7é pis (a la sazón el mío), em diu "subiendo"? Deu ser que sóc subnormal? Deu ser que necessite un Lazarillo que m'oriente espacialment? ¡Créete que no subo cocido cada vez que subo!
Ahir Álvaro Tiberio em va recordar la veu de l'ascensor, i vaig pensar en una reunió de veïns d'escala tot just acabada la reforma dels espais comuns (entre los cuales, a la sazón, se encuentra el ascensor), on jo, més o menys (i ara dic de memòria), vaig objectar:
-Por qué no callamos el ascensor? el silencio es una de las virtudes de esta finca, así que ¿por qué no evitamos oir "bajando" cuando ya sabemos que baja y estamos tranquilamente leyendo el periódico un sábado por la mañana?
Es van succeir unes argumentacions interminables, davant de les quals em vaig anar a sopar amb els meus fills (después de despedirme amablemente de todos), i vaig oblidar el tema, total, què. Pintad la escalera del color que os salga de las pelotas, ¿no?
Dic tot açò perquè m'agrada que entengues, igual que yo, que menos es más.
Y ya está. Menos.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada