divendres, 25 de maig del 2012

Menos es más

Vinc de comprar cerveses per a la final de copa d'esta nit. He baixat a les russes i en vinc ben carregat. M'ha fet gràcia una cosa, que ja tenia oblidada, per interioritzada i, per tant, assimilada, és a dir, que ja no me n'adonava: el meu ascensor.
És un paradigma de la imbecilitat humana (este és el típic tema de la pàgina de Javier Marías en l'última pàgina de "El País Semanal") i de la redundància innecessària: per què, quan hi entre, una veu pregravada em diu "cerrando puertas", per què, quan puge des de la planta baixa al 7é pis (a la sazón el mío), em diu "subiendo"? Deu ser que sóc subnormal? Deu ser que necessite un Lazarillo que m'oriente espacialment? ¡Créete que no subo cocido cada vez que subo!
Ahir Álvaro Tiberio em va recordar la veu de l'ascensor, i vaig pensar en una reunió de veïns d'escala tot just acabada la reforma dels espais comuns (entre los cuales, a la sazón, se encuentra el ascensor), on jo, més o menys (i ara dic de memòria), vaig objectar:
-Por qué no callamos el ascensor? el silencio es una de las virtudes de esta finca, así que ¿por qué no evitamos oir "bajando" cuando ya sabemos que baja y estamos tranquilamente leyendo el periódico un sábado por la mañana?
Es van succeir unes argumentacions interminables, davant de les quals em vaig anar a sopar amb els meus fills (después de despedirme amablemente de todos), i vaig oblidar el tema, total, què. Pintad la escalera del color que os salga de las pelotas, ¿no?
Dic tot açò perquè m'agrada que entengues, igual que yo, que menos es más.
Y ya está. Menos.

dissabte, 5 de maig del 2012

Professional del tren.


Dia 1 de maig de 2012. Viatge amb l'euromed cap a Alacant.
A la nova estació de Sorolla, des d’on eixia el tren, funcionava el wifi i funcionava el meu mòbil, així que he cremat l’espera atualitzant xarxes socials i posant alguna piulada que ho anunciava. Quina imbecilitat.
Se m’ha oblidat el llibre de lectura a casa i el periòdic el tinc més que repassat. Passege del cap a la cua del tren, desficiós. M’hi trobe casualment amb Toni Lorenzo. Xarrem una estoneta sobre penúries econòmico-socials. Se’n va també a Alacant a celebrar el 50é aniversari d’en Manolo Bordoy: vaja, sense previndre-ho, notíces de l’institut Ribalta de Castelló i de l’adolescència. Visite el vagó cafeteria (compost sintagmátic allá donde los hubiere). Agafe la revista “Paisajes desde el tren”. L’article de la portada constitueix tota una altra casualitat castellonera: “Castellón, juego de luces”. L’esteticisme de les fotos retocades. A l’interior hi ha vistes de la Plaça Major que pareixen extretes de Florència o de Siena, i uns detalls de la façana de l’Espai d’Art Contemporani, paradigma d’un avantguardisme acolorit.
Fa un dia de primavera preciós. Bon sol sense calor, i un blau intens i nítid al cel, engalanat de núvols de cotó (del tipus cúmulus o cumulonímbus o com collons se’n diguen): els cels de les fotografies.
Estic a punt d’arribar a l’estació d’Alacant, on m’espera (això crec) Javier Morena per anar-nos-en a dinar amb Jaume Fornés i Oscar Gutiérrez. Organitzarem (això crec) el viatge a Myanmar de l’agost.
*        *        *
De camí de tornada, amb tot organitzat. Vaja. O no. O tot en l’aire. Però tenim els bitllets d’avió.
Curiós: he anat i he tornat assegut de cul. Respecte al sentit del tren.

dijous, 3 de maig del 2012

Invitación y inauguración

Amigo Álvaro Tiberio: te envío una invitación para la coautoría de este nuevo blog, que quiere ser un espacio para compartir proyectos, experiencias y ensayos humanos y artísticos. Al mismo tiempo y sin mucho tiempo, lo inauguro con esta pobre entrada que deja constancia de su existencia.
***
Pensé en un principio hacerte coautor de mi propio y pobre blog (http://jcarlesnavarro.blogspot.com.es/), pero no podía cambiarle el nombre o no encontraba el nombre libre para que luciese uno que nos incluyese en este despropósito, tampoco daba con el nombre adecuado. Así que esta mañana y sin más dilación, en un arranque de aburrimiento en el despacho y de insospechada determinación, he decidido abrir esta nueva página, y aunque la URL no me convence, es una que había disponible. Ahora edito esto por la tarde.
Incluyo una fotografía para mejorar la plasticidad de esta pobre y triste entrada, sin pretensiones añadidas a lo ya mencionado y para que sirva de muestra de lo que en un medio como este se puede llegar a publlicar sin demasiado esfuerzo, sin demasiada determinación.
Recibe un cordial saludo, un afectuoso abrazo de tu futuro compañero de viajes y patoaventuras pirenaicas y estivales, este triste coautor de un puto blog que se inaugura hoy mismo con esta circunstancial entrada que ya tiene problemas hasta en la justificación del texto, no tienes más que observar el segundo párrafo, que no consigo alinearlo a derecha y a izquierda como a mí me gusta para que quede bonito y presentable. Lo de la foto, en otra entrada te lo explico.  Es una tarde de primavera en el tejado de mi casa, y tiene más enjundia de lo que parece.